Sóc usuari de programari lliure des de fa molts anys. Si no ho recordo malament, el primer GNU/Linux que vaig instal·lar fou el RedHat 6.0 (que segons he llegit a la wikipedia, data de mitjan 1999) fa 11 anys. També he provat Mandrake (abans que es convertís en Mandriva), Fedora, Debian, Gentoo, Knoppix, Ubuntu i segurament alguna altra distribució que m’ha fet gràcia d’instal·lar. També m’he barallat un parell o tres de vegades en aquests anys amb FreeBSD (sense massa èxit, tot sigui dit) i sempre he sigut (i sóc) defensor del programari lliure.

Però durant tots aquests anys també he anat fent servir, per uns o altres motius, programari privatiu. A vegades amb llicència i a vegades sense, a vegades per gust, a vegades perquè no hi havia més remei. Actualment, per exemple, tinc un Sony Vaio W amb llicència de Windows 7 Starter que faig servir principalment per la feina on la majoria d’aplicacions que hi tinc instal·lades són lliures (Firefox, Thunderbird, OpenOffice.org, 7zip…) i no hi instal·lo GNU/Linux per dos motius: 1) per poder jutjar el Windows 7 amb una mica de criteri i 2) per no perdre la garantia de la màquina. I tinc també un iMac i7 amb Snow Leopard “legal” però molt programari privatiu sense llicència. En el cas del mac no hi poso GNU/Linux també per dos motius: 1) Snow Leopard em sembla un S.O. molt pràctic i 2) per no perdre la garantia de la màquina.

De manera que em trobo amb dos ordinadors amb un S.O privatiu quan fa cosa d’uns mesos tenia un únic portàtil amb GNU/linux (primer Debian Sid, després Jaunty i Karmic) instal·lat des de feia més de 2 anys. D’entrada, crida l’atenció que no puc escollir el S.O. dels meus ordinadors si no vull perdre’n la garantia. Això em sembla molt malament i és una cosa contra la que, com a consumidors, hauríem de lluitar; però malauradament és un mal molt generalitzat. De fet, només conec Ahtec com a marca d’ordinadors que poden comprar-se sense S.O. i el meu anterior portàtil era Ahtec, sobretot, per aquest motiu.

Només per això, Stallman diria que he renunciat a la meva llibertat com a usuari d’ordinadors. I crec que, en part, tindria raó. Tanmateix, tinc la sort de no ésser un usuari a qui han encolomat un Windows 7 i un Snow Leopard, sinó que sóc perfectament conscient dels avantatges i inconvenients del programari lliure i dels riscos del programari privatiu i n’era en el moment d’adquirir els ordinadors.

És a dir, he escollit lliurement que bona part del programari que utilitzo sigui privatiu (almenys durant un temps). Stallman diria més aviat que he renunciat, amb ple coneixement i per voluntat pròpia, a la meva llibertat. Des d’aquest punt de vista (i pot molt ben ser l’encertat) el meu cas és molt pitjor que el d’un usuari que renunciés a aquesta llibertat sense ser-ne conscient.

Per altra banda, el meu coneixement sobre el programari lliure ha provocat que hi hagi almenys 3 persones del meu entorn proper que estiguin usant GNU/Linux en els seus ordinadors. Potser més de 3 si tenim en compte alguns dels alumnes que he tingut en cursos de GNU/Linux.

Tot plegat és força contradictori. Una altra contradicció de les moltes que carrego… O potser és que no considero que en el pla personal aquesta renuncia sigui tan gran ni tan greu com la va plantejar Stallman l’altre dia al Lacetània? Aquí em tocaria parlar, entre d’altres coses, de la meva posició respecte la privacitat i la seguretat.

Això serà en un altre post…