Tot i que no dis­poso de cap dada numè­rica que ho argu­menti, crec que podem afir­mar que un per­cen­tatge molt impor­tant (pot­ser majo­ri­tari) dels delic­tes con­tra la pro­pi­e­tat intel·lectual per­pe­trats a Megaupload els hem fet con­su­mint, sobre­tot, sèries ame­ri­ca­nes. House, Lost, My name is Earl, Breaking Bad, Dexter, Homeland, The Big Bang Theory, How I met your mot­her… més que no pas pel·lícules (tot i que també) o música (per mi és molt més sen­zill The Pirate Bay + Vuze, si vull un disc, o Goear + JDownloader, quan només vull una cançó)

Els tali­bans del copy­right ens diran que la pira­te­ria ha supo­sat grans pèr­dues per als cre­a­dors d’aquestes pro­duc­ci­ons, però jo estic segur que Megaupload (en col·laboració indi­recta amb pàgi­nes d’enllaços com SeriesYonkis o Cuevana) ha con­tri­buït enor­me­ment a popularitzar-​​les dins –i sobre­tot– fora de les fron­te­res dels EEUU; i que l’èxit de tot ple­gat rau –per damunt de la gra­tu­ï­tat– en la faci­li­tat de veure els epi­so­dis que vul­guis, quan vul­guis, en V.O. amb o sense sub­tí­tols, etc.

Per damunt de la gra­tu­ï­tat, dic, per­què convé recor­dar que les sèries les havíem vist, tota la vida, per tele­vi­sió sense pagar ni cinc (a canvi de quan­ti­tats exas­pe­rants de publi­ci­tat) i en canvi ara érem mili­ons de per­so­nes arreu del món els qui pagà­vem un compte pre­mium de Megaupload per no tenir limi­ta­ci­ons de temps, espe­res i dis­po­sar de major ample de banda. Que no vin­guin a plo­rar dient que la gent no està dis­po­sada a pagar, per­què no és cert. Si el ser­vei és bo (i no cos­ta­ria gaire fer-​​lo més pràc­tic que veure les sèries a tra­vés de Megaupload cer­cant manu­al­ment entre els enlla­ços de SeriesYonkis) i el preu rao­na­ble, la gent paga. Paga per veure sèries a Netflix (en aquells paï­sos que tenen la sort de poder-​​ho fer), paga per escol­tar música a Spotify, paga per jugar a jocs en xarxa, paga per allot­jar blogs, etc.

Això sí, el que ha d’entendre la indús­tria és que molta gent està dis­po­sada a pagar; però –i aquest és el quid de la qües­tió– molta altra no. I que no s’hi tren­quin més les banyes: aquesta gent que no està dis­po­sada a pagar (segu­ra­ment la majo­ria) acce­dirà igual­ment als seus pro­duc­tes per­què és impos­si­ble impe­dir la còpia pri­vada i la dis­tri­bu­ció, igual com als 90 era impos­si­ble impe­dir que jo li dei­xés un K7 o un CD a un amic per­què se’l copiés. La dife­rèn­cia és que ara puc dei­xar els meus docu­ments audi­o­vi­su­als a tot­hom (això és: el món sencer).

La indús­tria pot accep­tar que hi haurà gent que con­su­mirà aquests pro­duc­tes cul­tu­rals i/​o d’entreteniment sense pagar i oferir-​​los ella mateixa de forma gra­tu­ïta, con­tro­lant la quan­ti­tat de des­càr­re­gues i obte­nint bene­fi­cis per publi­ci­tat; o pot seguir com fins ara: lamentant-​​se que aquests bene­fi­cis que podrien obte­nir ells se’ls esti­guin empor­tant Megaupload, Fileserve, Rapidshare, Mediafire, Filetonic, etc. i pres­si­o­nant els governs per­què facin lleis com la SOPA (que no ser­vi­ran per a res) per a inten­tar sal­var un model de negoci exhaurit.

Per cert, jo no vol­dria ser mal­pen­sat però hi ha qui diu que l’autèn­tic motiu que ha dut al tan­ca­ment de Megaupload (i no de Fileserve, per exem­ple) jus­ta­ment ara (i no fa 6 mesos, per exem­ple) és…

Sebastià Alzamora escri­via diu­menge a la seva columna dia­ria a l’ARA que:

Per algun motiu incom­pren­si­ble, s’ha creat con­sens arreu del món entorn de la idea que el lliure accés a la cul­tura ha de com­por­tar una total falta de res­pecte envers els drets de les per­so­nes que pro­du­ei­xen con­tin­guts cul­tu­rals. […] Que la cul­tura (sinò­nim letal d’entreteniment) ha de ser gra­tis total. Perquè sí, per la cara.

Abans d’argumentar per­què l’article d’Alzamora em sem­bla un autèn­tic dis­ba­rat, m’agradaria fer notar que el copy­right (una de les for­mes de pro­tec­ció de la pro­pi­e­tat intel·lectual clàs­si­ques, com les patents o les mar­ques regis­tra­des) fou pen­sat ori­gi­nal­ment com una mesura per a fomen­tar la cre­a­ció de noves obres. No per a impe­dir l’accés del públic a l’obra, ni per garan­tir la sub­sis­tèn­cia de l’autor.

Desconec qui­nes són les fonts del senyor Alzamora per a afir­mar que exis­teix un

món d’analfabets esco­la­rit­zats, que absur­da­ment es pen­sen que la feina d’un direc­tor de cinema, d’una fil­har­mò­nica, d’un escrip­tor, d’un edi­tor o d’una banda de rock no mereix remu­ne­ra­ció de cap tipus.

Això és ridí­cul. Mai he sen­tit cap de les veus que habi­tu­al­ment s’alcen en pro de la cul­tura lliure afir­mar tal bes­ti­esa, ni tan sols entre els mili­ons d’anònims que d’una manera o altra hem pro­tes­tat con­tra el tan­ca­ment de Megaupload​.com –per par­lar del cas més recent que ha dut el debat un altre cop a les por­ta­des– o de tants altres com hi ha hagut abans. És tan evi­dent que la feina d’aquests pro­fes­si­o­nals, sem­pre que sigui neces­sà­ria, mereix una remu­ne­ra­ció que aquesta cita gai­rebé fa riure. Disculpi. Això sí, cal que no obli­dem, i amb aquest pro­pò­sit he subrat­llat per dues vega­des “la feina”, que la feina d’un músic és fer música (no ven­dre dis­cos) i la feina d’un escrip­tor és escriure (no ven­dre lli­bres). Aquestes obvi­e­tats no les dic per­què sí, sinó per­què molts acèr­rims defen­sors del copy­right par­len de tal manera que hom pen­sa­ria que ni tan sols s’han plan­te­jat alter­na­ti­ves per a adap­tar el seu ofici al temps que els ha tocat viure.

Alzamora, en el seu text, es declara a si mateix

fan incon­di­ci­o­nal de la llei SOPA, de la PIPA, i fins i tot de la Sinde, si tant convé. Qualsevol cosa que vagi en bene­fici dels drets de pro­pi­e­tat intel·lectual.

Com que el tinc en con­si­de­ra­ció de per­sona crí­tica i intel·ligent (el lle­geixo cada dia) assu­meixo que s’ha infor­mat prou i que ja li sem­blen bé les intro­mis­si­ons que aques­tes lleis, dic­ta­des per una indús­tria amb els fona­ments podrits, per­me­ten als governs en matè­ries que hau­rien de ser d’estricta com­pe­tèn­cia judi­cial. Vostè sabrà. Jo vol­dria situar el focus en el to de neces­si­tat d’una mesura des­es­pe­rada que des­prèn el parà­graf. Dóna a enten­dre que sap per­fec­ta­ment que els drets de pro­pi­e­tat intel·lectual, en la seva forma actual, fan aigües.

Convido a tot­hom, i al senyor Alzamora en par­ti­cu­lar, a lle­gir –si no ho han fet i hi tenen interès– autors com Lawrence Lessig o David Bravo. Segur que els aju­da­ran a enten­dre millor en quin moment his­tò­ric ens tro­bem i, en el cas de l’escriptor, evi­ta­ran que escri­gui bar­ra­bas­sa­des com que les immen­ses faci­li­tats que Internet ha donat són injus­tes. Com més el relle­geixo, menys l’entenc.

Quan tri­ga­rem a enten­dre que un copy­right basat en el –lite­ral­ment– dret de còpia és absurd avui dia? Necessitem legis­la­dors que, lliu­res de pres­si­ons, repen­sin les lleis de la pro­pi­e­tat intel·lectual per a adequar-​​les altra vegada a la seva llo­a­ble fun­ció ori­gi­nal i fer que garan­tei­xin el lliure –que no neces­sà­ri­a­ment gra­tuït– accés a la cul­tura. Així també ens estal­vi­a­rem fer el ridí­cul trac­tant de lla­dres i pira­tes el 70% de la població.

If you have an apple and I have an apple and we exc­hange these apples then you and I will still each have one apple. But if you have an idea and I have an idea and we exc­hange these ideas, then each of us will have two ideas.

Ahir al ves­pre el Congrés dels dipu­tats de Madrid va rebut­jar una part de la llei d’economia sos­te­ni­ble, con­cre­ta­ment un arti­cle popu­la­rit­zat com la “Llei Sinde”. Recomano la lec­tura de Desmontando paso a paso la Ley Sinde (Antonio Delgado). Al meu enten­dre, que ahir no s’aprovés aquest arti­cle és una molt bona notí­cia; però no s’hi val a badar, per­què molts dels grups que hi vota­ren en con­tra no ho van fer per con­ven­ci­ment sinó per dur la con­trà­ria al govern o per pura estra­tè­gia de par­tit (inter­canvi de cro­mos). De fet, és lamen­ta­ble com­pro­var l’escassa pre­o­cu­pa­ció (i conei­xe­ment) pel pro­blema real que té la classe polí­tica, que sem­bla (i em temo que ho està) només al ser­vei de la indús­tria. De la indús­tria més ràn­cia i con­ser­va­dora, en par­ti­cu­lar, que veu com els temps can­vien, que veu que se li acaba el mer­cat i no vol ni sap can­viar per adaptar-s’hi.

Mentre això pas­sava jo era a Vic fent una classe en què ens tocava par­lar –pre­ci­sa­ment– sobre la pro­pi­e­tat intel·lectual i les lli­cèn­cies de pro­gra­mari. En aquesta mena de ses­si­ons sem­pre intento dei­xar clar que les mesu­res legis­la­ti­ves de pro­tec­ció de la PI (drets d’autor, patents…) foren con­ce­bu­des per a fomen­tar la inno­va­ció i la cre­a­ció, per­me­tent als cre­a­dors l’explotació exclu­siva de l’obra durant un temps limi­tat (uns 15 anys); ente­nent que aquest era un temps sufi­ci­ent per a recuperar-​​ne la inver­sió, treure’n tota la ren­di­bi­li­tat i tenir l’oportunitat de seguir cre­ant, inves­ti­gant, innovant…

Jo estic d’acord amb l’existència d’alguna fór­mula legal de foment de la cre­a­ció, però estic con­ven­çut que l’actual copy­right és una estruc­tura obso­leta i per­ver­tida que, molt lluny del seu objec­tiu ini­cial, ser­veix de ferro roent per a una indús­tria que no vol adonar-​​se que ja no té raó de ser. N’hi ha mil exem­ples (jus­ta­ment per­què no és pas la pri­mera vegada a la his­tò­ria que suc­ce­eix) però jo acos­tumo a expli­car a classe que les mesu­res com el famós canon de l’SGAE són com­pa­ra­bles a obli­gar els pro­pi­e­ta­ris de fri­go­rí­fics a pagar una taxa al gremi de repar­ti­dors de gel, per les pèr­dues que pro­vo­quen al seu ofici (ofici, ves per on, que com tants d’altres avui ja no exis­teix). Em rei­tero: que els edi­tors pre­ten­guin con­ti­nuar fent negoci per l’exclusivitat dels drets de còpia i dis­tri­bu­ció en un entorn en què la còpia i la dis­tri­bu­ció poden fer-​​se a casa pràc­ti­ca­ment a cost zero és surrealista.

Els qui ens acu­sen de lla­dres i de pira­tes acos­tu­men a bran­dar l’argument que és insos­te­ni­ble aquesta cul­tura del tot-​​gratis; i que no ens equi­vo­quem, que gra­tis no ho és (que estem pagant una con­ne­xió ADSL, un equip infor­mà­tic, etc.). Aquest és un altre dels punts que sem­pre remarco a classe en par­lar del pro­gra­mari lliure (i pot aplicar-​​se igual­ment a l’accés a la cul­tura i la música). Parafrasejant el pro­jecte GNU els dic que tin­guin ben pre­sent que «lliure no vol dir gra­tuït» (free as in free spe­ech, not as in free beer).

Sovint sim­pli­fi­quem la qües­tió a: Windows és pri­va­tiu i per tant costa diners, Linux és lliure i per tant és gra­tis. I extra­po­lem, equi­vo­ca­da­ment, que música lliure ha de voler dir, per força, música gra­tu­ïta. Fals. Repeteixo: «lliure no vol dir gra­tuït». Si comen­cem a reba­tre el tòpic per la infor­mà­tica, hem de pen­sar que bona part de la indús­tria infor­mà­tica es dedica a pro­duir pro­gra­mari a mida per altres empre­ses, més que no pas pro­duc­tes comer­ci­als per a l’usuari final, i és en el fet de donar al cli­ent el codi font del pro­grama i el dret de modificar-​​lo on rau la lli­ber­tat. I ningú posa en dubte que aquest pro­gra­mari costa diners i que el cli­ent l’ha de pagar. Però fins i tot a l’altre sec­tor del negoci tro­bem empre­ses que viuen del pro­gra­mari lliure. Red Hat i Canonical són només els dos exem­ples clàs­sics, però n’hi ha molts d’altres arreu del món. A Catalunya fins i tot exis­teix un Catàleg d’empreses i pro­gra­mari lliure.

Quant a la música, sóc de l’opinió que un músic s’ha de gua­nyar la vida –sobre­tot– tocant. És a dir, fent con­certs. O bé, com els desen­vo­lu­pa­dors de pro­gra­mari a mida, com­po­sant per a ter­cers (ban­des sono­res). En aquest sen­tit calen impul­sos des de l’administració (una bona edu­ca­ció musi­cal a pri­mà­ria, con­ser­va­to­ris, sales de con­certs, cases de la música…) i hi ha negoci per a la ini­ci­a­tiva pri­vada. Però, fins i tot la lliure còpia i dis­tri­bu­ció que defenso poden apor­tar bene­fi­cis als músics. Jamendo, Spotify, Grooveshark o Ubuntu One Music Store són només algu­nes de les fór­mu­les legals que dis­tri­bu­ei­xen música lliure i repor­ten bene­fi­cis als intèr­prets. Hom dirà que no tots aquests nego­cis són ren­di­bles avui dia. És cert. Alguns s’enfonsaran i d’altres ho seran d’aquí un temps. En tot cas, on hi ha idees, on hi ha ini­ci­a­ti­ves, hi ha opor­tu­ni­tats de negoci. Això és una crisi, i ser­veix per reinventar-​​se. No per mirar d’endarrerir la mort de les estruc­tu­res cadu­ques a còpia de lleis com la que pro­mo­via la minis­tra González-​​Sinde.

La cita que encap­çala el post és de George Bernard Shaw, dra­ma­turg, crí­tic lite­rari i acti­vista polí­tic irlan­dès. Jo no sabia res de Bernard Shaw fins fa una estona, i ha resul­tat que una altra cita que m’agrada també és seva: «Life isn’t about fin­ding your­self. Life is about cre­a­ting your­self.» L’he des­co­bert grà­cies al vídeo Red y Libertad de l’iniciativa Red S@Stenible, a favor del lliure accés a la cul­tura i la neu­tra­li­tat de la xarxa i m’he infor­mat sobre ell a la Wikipèdia. La música del vídeo també m’ha agra­dat molt. L’he des­car­re­gada gra­tu­ï­ta­ment de Jamendo i l’he estat escol­tant men­tre escri­via aquesta entrada.

No hau­ria dit mai que algun dia esta­ria d’acord amb Rodríguez Ibarra, però resulta que a banda de pro­fe­rir renecs con­tra Catalunya també té altres opinions…

¿Por qué los arqui­tec­tos y los escul­to­res no cobran sus derec­hos de autor cuando usa­mos o mira­mos los espa­cios y las escul­tu­ras por ellos cre­a­dos y sí hay que pagar por usar o mirar las can­ci­o­nes o las pelí­cu­las rea­li­za­das por otro tipo de creadores?

Fregonas y male­tas de rue­das, de Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

Cuando todo el mundo (desde edi­to­res de peri­ó­di­cos a agen­cias de via­jes) anda de cabeza inten­tando com­pren­der qué va a pasar con su pro­fe­sión como con­se­cu­en­cia de la irrup­ción de las nue­vas tec­no­lo­gías que lo están alte­rando todo, resulta lamen­ta­ble que un deter­mi­nado número de cre­a­do­res que con­for­man un lobby de pre­sión pre­tenda seguir dis­fru­tando de unos derec­hos basa­dos en la cul­tura ana­ló­gica, igno­rando los efec­tos que la digi­ta­li­za­ción está produciendo.

Derechos de autor, antes y ahora, de Juan Carlos Rodríguez Ibarra.