Els talibans del copyright ens diran que la pirateria ha suposat grans pèrdues per als creadors d’aquestes produccions, però jo estic segur que Megaupload (en col·laboració indirecta amb pàgines d’enllaços com SeriesYonkis o Cuevana) ha contribuït enormement a popularitzar-les dins –i sobretot– fora de les fronteres dels EEUU; i que l’èxit de tot plegat rau –per damunt de la gratuïtat– en la facilitat de veure els episodis que vulguis, quan vulguis, en V.O. amb o sense subtítols, etc.

Per damunt de la gratuïtat, dic, perquè convé recordar que les sèries les havíem vist, tota la vida, per televisió sense pagar ni cinc (a canvi de quantitats exasperants de publicitat) i en canvi ara érem milions de persones arreu del món els qui pagàvem un compte premium de Megaupload per no tenir limitacions de temps, esperes i disposar de major ample de banda. Que no vinguin a plorar dient que la gent no està disposada a pagar, perquè no és cert. Si el servei és bo (i no costaria gaire fer-lo més pràctic que veure les sèries a través de Megaupload cercant manualment entre els enllaços de SeriesYonkis) i el preu raonable, la gent paga. Paga per veure sèries a Netflix (en aquells països que tenen la sort de poder-ho fer), paga per escoltar música a Spotify, paga per jugar a jocs en xarxa, paga per allotjar blogs, etc.

Això sí, el que ha d’entendre la indústria és que molta gent està disposada a pagar; però –i aquest és el quid de la qüestió– molta altra no. I que no s’hi trenquin més les banyes: aquesta gent que no està disposada a pagar (segurament la majoria) accedirà igualment als seus productes perquè és impossible impedir la còpia privada i la distribució, igual com als 90 era impossible impedir que jo li deixés un K7 o un CD a un amic perquè se’l copiés. La diferència és que ara puc deixar els meus documents audiovisuals a tothom (això és: el món sencer).

La indústria pot acceptar que hi haurà gent que consumirà aquests productes culturals i/o d’entreteniment sense pagar i oferir-los ella mateixa de forma gratuïta, controlant la quantitat de descàrregues i obtenint beneficis per publicitat; o pot seguir com fins ara: lamentant-se que aquests beneficis que podrien obtenir ells se’ls estiguin emportant Megaupload, Fileserve, Rapidshare, Mediafire, Filetonic, etc. i pressionant els governs perquè facin lleis com la SOPA (que no serviran per a res) per a intentar salvar un model de negoci exhaurit.

Per cert, jo no voldria ser malpensat però hi ha qui diu que l’autèntic motiu que ha dut al tancament de Megaupload (i no de Fileserve, per exemple) justament ara (i no fa 6 mesos, per exemple) és…

Per algun motiu incomprensible, s’ha creat consens arreu del món entorn de la idea que el lliure accés a la cultura ha de comportar una total falta de respecte envers els drets de les persones que produeixen continguts culturals. […] Que la cultura (sinònim letal d’entreteniment) ha de ser gratis total. Perquè sí, per la cara.

Abans d’argumentar perquè l’article d’Alzamora em sembla un autèntic disbarat, m’agradaria fer notar que el copyright (una de les formes de protecció de la propietat intel·lectual clàssiques, com les patents o les marques registrades) fou pensat originalment com una mesura per a fomentar la creació de noves obres. No per a impedir l’accés del públic a l’obra, ni per garantir la subsistència de l’autor.

Desconec quines són les fonts del senyor Alzamora per a afirmar que existeix un

món d’analfabets escolaritzats, que absurdament es pensen que la feina d’un director de cinema, d’una filharmònica, d’un escriptor, d’un editor o d’una banda de rock no mereix remuneració de cap tipus.

Això és ridícul. Mai he sentit cap de les veus que habitualment s’alcen en pro de la cultura lliure afirmar tal bestiesa, ni tan sols entre els milions d’anònims que d’una manera o altra hem protestat contra el tancament de Megaupload.com –per parlar del cas més recent que ha dut el debat un altre cop a les portades– o de tants altres com hi ha hagut abans. És tan evident que la feina d’aquests professionals, sempre que sigui necessària, mereix una remuneració que aquesta cita gairebé fa riure. Disculpi. Això sí, cal que no oblidem, i amb aquest propòsit he subratllat per dues vegades “la feina”, que la feina d’un músic és fer música (no vendre discos) i la feina d’un escriptor és escriure (no vendre llibres). Aquestes obvietats no les dic perquè sí, sinó perquè molts acèrrims defensors del copyright parlen de tal manera que hom pensaria que ni tan sols s’han plantejat alternatives per a adaptar el seu ofici al temps que els ha tocat viure.

Alzamora, en el seu text, es declara a si mateix

fan incondicional de la llei SOPA, de la PIPA, i fins i tot de la Sinde, si tant convé. Qualsevol cosa que vagi en benefici dels drets de propietat intel·lectual.

Com que el tinc en consideració de persona crítica i intel·ligent (el llegeixo cada dia) assumeixo que s’ha informat prou i que ja li semblen bé les intromissions que aquestes lleis, dictades per una indústria amb els fonaments podrits, permeten als governs en matèries que haurien de ser d’estricta competència judicial. Vostè sabrà. Jo voldria situar el focus en el to de necessitat d’una mesura desesperada que desprèn el paràgraf. Dóna a entendre que sap perfectament que els drets de propietat intel·lectual, en la seva forma actual, fan aigües.

Convido a tothom, i al senyor Alzamora en particular, a llegir –si no ho han fet i hi tenen interès– autors com Lawrence Lessig o David Bravo. Segur que els ajudaran a entendre millor en quin moment històric ens trobem i, en el cas de l’escriptor, evitaran que escrigui barrabassades com que les immenses facilitats que Internet ha donat són injustes. Com més el rellegeixo, menys l’entenc.

Quan trigarem a entendre que un copyright basat en el –literalment– dret de còpia és absurd avui dia? Necessitem legisladors que, lliures de pressions, repensin les lleis de la propietat intel·lectual per a adequar-les altra vegada a la seva lloable funció original i fer que garanteixin el lliure –que no necessàriament gratuït– accés a la cultura. Així també ens estalviarem fer el ridícul tractant de lladres i pirates el 70% de la població.

If you have an apple and I have an apple and we exchange these apples then you and I will still each have one apple. But if you have an idea and I have an idea and we exchange these ideas, then each of us will have two ideas.

Ahir al vespre el Congrés dels diputats de Madrid va rebutjar una part de la llei d’economia sostenible, concretament un article popularitzat com la “Llei Sinde”. Recomano la lectura de Desmontando paso a paso la Ley Sinde (Antonio Delgado). Al meu entendre, que ahir no s’aprovés aquest article és una molt bona notícia; però no s’hi val a badar, perquè molts dels grups que hi votaren en contra no ho van fer per convenciment sinó per dur la contrària al govern o per pura estratègia de partit (intercanvi de cromos). De fet, és lamentable comprovar l’escassa preocupació (i coneixement) pel problema real que té la classe política, que sembla (i em temo que ho està) només al servei de la indústria. De la indústria més rància i conservadora, en particular, que veu com els temps canvien, que veu que se li acaba el mercat i no vol ni sap canviar per adaptar-s’hi.

Mentre això passava jo era a Vic fent una classe en què ens tocava parlar –precisament– sobre la propietat intel·lectual i les llicències de programari. En aquesta mena de sessions sempre intento deixar clar que les mesures legislatives de protecció de la PI (drets d’autor, patents…) foren concebudes per a fomentar la innovació i la creació, permetent als creadors l’explotació exclusiva de l’obra durant un temps limitat (uns 15 anys); entenent que aquest era un temps suficient per a recuperar-ne la inversió, treure’n tota la rendibilitat i tenir l’oportunitat de seguir creant, investigant, innovant…

Jo estic d’acord amb l’existència d’alguna fórmula legal de foment de la creació, però estic convençut que l’actual copyright és una estructura obsoleta i pervertida que, molt lluny del seu objectiu inicial, serveix de ferro roent per a una indústria que no vol adonar-se que ja no té raó de ser. N’hi ha mil exemples (justament perquè no és pas la primera vegada a la història que succeeix) però jo acostumo a explicar a classe que les mesures com el famós canon de l’SGAE són comparables a obligar els propietaris de frigorífics a pagar una taxa al gremi de repartidors de gel, per les pèrdues que provoquen al seu ofici (ofici, ves per on, que com tants d’altres avui ja no existeix). Em reitero: que els editors pretenguin continuar fent negoci per l’exclusivitat dels drets de còpia i distribució en un entorn en què la còpia i la distribució poden fer-se a casa pràcticament a cost zero és surrealista.

Els qui ens acusen de lladres i de pirates acostumen a brandar l’argument que és insostenible aquesta cultura del tot-gratis; i que no ens equivoquem, que gratis no ho és (que estem pagant una connexió ADSL, un equip informàtic, etc.). Aquest és un altre dels punts que sempre remarco a classe en parlar del programari lliure (i pot aplicar-se igualment a l’accés a la cultura i la música). Parafrasejant el projecte GNU els dic que tinguin ben present que «lliure no vol dir gratuït» (free as in free speech, not as in free beer).

Sovint simplifiquem la qüestió a: Windows és privatiu i per tant costa diners, Linux és lliure i per tant és gratis. I extrapolem, equivocadament, que música lliure ha de voler dir, per força, música gratuïta. Fals. Repeteixo: «lliure no vol dir gratuït». Si comencem a rebatre el tòpic per la informàtica, hem de pensar que bona part de la indústria informàtica es dedica a produir programari a mida per altres empreses, més que no pas productes comercials per a l’usuari final, i és en el fet de donar al client el codi font del programa i el dret de modificar-lo on rau la llibertat. I ningú posa en dubte que aquest programari costa diners i que el client l’ha de pagar. Però fins i tot a l’altre sector del negoci trobem empreses que viuen del programari lliure. Red Hat i Canonical són només els dos exemples clàssics, però n’hi ha molts d’altres arreu del món. A Catalunya fins i tot existeix un Catàleg d’empreses i programari lliure.

Quant a la música, sóc de l’opinió que un músic s’ha de guanyar la vida –sobretot– tocant. És a dir, fent concerts. O bé, com els desenvolupadors de programari a mida, composant per a tercers (bandes sonores). En aquest sentit calen impulsos des de l’administració (una bona educació musical a primària, conservatoris, sales de concerts, cases de la música…) i hi ha negoci per a la iniciativa privada. Però, fins i tot la lliure còpia i distribució que defenso poden aportar beneficis als músics. Jamendo, Spotify, Grooveshark o Ubuntu One Music Store són només algunes de les fórmules legals que distribueixen música lliure i reporten beneficis als intèrprets. Hom dirà que no tots aquests negocis són rendibles avui dia. És cert. Alguns s’enfonsaran i d’altres ho seran d’aquí un temps. En tot cas, on hi ha idees, on hi ha iniciatives, hi ha oportunitats de negoci. Això és una crisi, i serveix per reinventar-se. No per mirar d’endarrerir la mort de les estructures caduques a còpia de lleis com la que promovia la ministra González-Sinde.

La cita que encapçala el post és de George Bernard Shaw, dramaturg, crític literari i activista polític irlandès. Jo no sabia res de Bernard Shaw fins fa una estona, i ha resultat que una altra cita que m’agrada també és seva: «Life isn’t about finding yourself. Life is about creating yourself.» L’he descobert gràcies al vídeo Red y Libertad de l’iniciativa Red S@Stenible, a favor del lliure accés a la cultura i la neutralitat de la xarxa i m’he informat sobre ell a la Wikipèdia. La música del vídeo també m’ha agradat molt. L’he descarregada gratuïtament de Jamendo i l’he estat escoltant mentre escrivia aquesta entrada.

¿Por qué los arquitectos y los escultores no cobran sus derechos de autor cuando usamos o miramos los espacios y las esculturas por ellos creados y sí hay que pagar por usar o mirar las canciones o las películas realizadas por otro tipo de creadores?

Fregonas y maletas de ruedas, de Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

Cuando todo el mundo (desde editores de periódicos a agencias de viajes) anda de cabeza intentando comprender qué va a pasar con su profesión como consecuencia de la irrupción de las nuevas tecnologías que lo están alterando todo, resulta lamentable que un determinado número de creadores que conforman un lobby de presión pretenda seguir disfrutando de unos derechos basados en la cultura analógica, ignorando los efectos que la digitalización está produciendo.

Derechos de autor, antes y ahora, de Juan Carlos Rodríguez Ibarra.