Hi degué haver una gene­ra­ció de mallor­quins que varen passar-​​se la vida espe­dre­gant camps, alçant fei­xes i enllo­sant camins… Santa paciència!

Vaig poder-​​ho com­pro­var la set­mana pas­sada tot recor­rent la Serra de Tramuntana de Mallorca seguint el GR-​​221: la ruta de Pedra en Sec. Tot i l’ensurt ini­cial de despertar-​​nos a Port d’Andratx, per culpa d’una tem­pesta, la mati­nada del dia que havíem de comen­çar la ruta, tant el temps com l’illa ens van trac­tar molt bé. Suposo que vam enso­pe­gar unes dates excep­ci­o­nals, però em va sor­pren­dre la bonança i la humi­tat d’unes exten­ses oba­gues d’alzina i molsa, les nom­bro­ses i espec­ta­cu­lars oli­ve­res cen­te­nà­ries i alguna pal­mera des­pis­tada que tro­ba­ves de tant en tant… La ruta sen­cera, tal i com la vam fer, trans­corre al llarg d’uns 135 km de ponent a lle­vant, sem­pre per cara nord; fet que pro­por­ci­ona mol­tes hores a recer del sol i –segons l’alçada– una gran vari­e­tat de pai­sat­ges. I quin goig que fa de cami­nar sem­pre amb la pre­sèn­cia del Mediterrani.

Les nos­tres eta­pes foren les següents:

1. Port d’Andratx – Estellencs (Sa Plana) [>30km]
2. Estellencs – Deià (Ref. de Can Boi) [30 km]
3. Deià – Port de Sóller (Ref. de Muleta) [12 km]
4. Port de Sóller – Tossals Verds (Ref. de Tossals Verds) [28 km]
5. Tossals Verds – Lluc (Ref. de Son Amer) [15 km]
6. Lluc – Pollença [17 km]

Les més dures, sens dubte, les dues pri­me­res. Segons el Consell de Mallorca, aques­tes dues eta­pes estan pre­vis­tes per a fer-​​les en qua­tre jor­na­des, però actu­al­ment, la zona sud de la serra no dis­posa de senya­lit­za­ci­ons ni d’infraestructures per a fer-​​hi nit i com que no volíem obviar aquesta part de la ruta no vam tenir més remei que apres­sar una mica el pas. Deixant de banda la pri­mera mitja hora sor­tint de Port d’Andratx i la urba­nit­za­ció a les afo­res de Sant Elm, paga la pena l’esforç!La foto que encap­çala l’entrada és d’en Francesc Vila, com­pany de camí. En podeu veure més aquí.

Seguint la tònica d’aquestes vacan­ces –que m’he pro­po­sat espor­ti­ves– aquesta tarda de diven­dres de cel enca­po­tat ens hem deci­dit a tas­tar la pri­mera via fer­rada del Berguedà: Roques de l’Empalomar, (molt ben) equi­pada per l’empresa Imparables l’any 2008. L’apar­ca­ment es troba molt a prop del res­tau­rant Cal Borni, a la car­re­tera que va de Vallcebre cap a Fumanya. L’aproximació, d’una mitja hora, con­sis­teix pri­mer en un ascens ben deci­dit i, poste­ri­or­ment, una bai­xada con­si­de­ra­ble que ens porta als peus de les Roques de l’Empalomar. Les indi­ca­ci­ons són molt bones, seguint el sen­der local dels Camps del Tabac, i l’entorn per on trans­corre el cor­riol, immillorable!

La via fer­rada en si des­taca sobre­tot per la qua­li­tat de les instal·lacions. El cable de vida, d’acer de 12 mm., separa els seus trams amb ane­lles “cua de porc” pen­sa­des per a asse­gu­rar amb cor­dada en cas d’anar-hi amb algú que vul­gui sentir-​​se –encara– més segur; i cadas­cun d’ells fina­litza fent comba (com en diríem en català?) per amor­tir millor una even­tual cai­guda. La via és bas­tant aèria (amb un des­ni­vell posi­tiu de 130 m.) però no crec que arribi a pro­duir ver­ti­gen per­què, tot i que l’ascens és ràpid i cons­tant, la pro­gres­sió es veu divi­dida en trams que tallen la sen­sa­ció de ver­ti­ca­li­tat. Hi ha dos o tres de pas­sos on la paret des­ploma molt lleu­ge­ra­ment i un parell de llargs en què les gra­pes pro­gres­sen fent una dia­go­nal tal vegada un pèl for­çada; però tot i això penso que és una via genial per a iniciar-​​se per­què l’entorn i els pai­sat­ges són mera­ve­llo­sos, la segu­re­tat que trans­met el mate­rial és màxima i és prou curta per a no can­sar massa els qui no esti­guin ave­sats a les vies ferrades.

En resum, una via curta i ràpida, però que sens dubte paga la pena! Més infor­ma­ció al web dels Imparables i a dean​dar​.com

Feia ben bé dos anys que no feia cap via fer­rada i aquest juliol, jun­ta­ment amb alguns amics, m’hi he tor­nat a engan­xar. La veri­tat és que trobo que són una acti­vi­tat molt agra­ïda i com­plerta, que ens per­met gau­dir d’espais natu­rals ben sovint inac­ces­si­bles, tranquil·litat i pas­se­ja­des que bé valen la pena.

A prin­ci­pis de mes vam repren­dre l’activitat amb la mítica Regina de Peramola (amb total cer­tesa la que he fet més vega­des) i hem con­ti­nuat, cada cap de set­mana, amb la de les Baumes Corcades a Centelles (famosa pel seu impres­si­o­nant pont nepa­lès de 68 metres), la Teresina de Montserrat (pre­cà­ria però encan­ta­dora… és Montserrat!) que no havia fet mai; i per rema­tar la feina, aquest dis­sabte pas­sat vam desplaçar-​​nos fins a Solius per fer una via que, des que la vaig fer per pri­mera vegada farà ben bé 3 o 4 anys, ha estat la meva pre­fe­rida: Les Agulles Rodones.

Es tracta d’una via equi­pada per Albert Gironés l’any 2005 real­ment exi­gent. És llarga, lenta i dura, en defi­ni­tiva: molt ben parida!

Material neces­sari
L’habitual per qual­se­vol via ferrada:

• Arnés
• Bagues de segu­re­tat amb dissipador
• Casc
• Guants
• Cintes express o bagues cur­tes per repo­sar (impres­cin­di­bles aquí!)

Específic per aquesta via:

• Corda de 60 m. (hi ha algun ràpel de >20 m.)
• Corda de 30 m. (opci­o­nal, però s’agraeix en els ràpels més curts)
• Material per rape­lar: mos­quetó de segu­re­tat, vuit o des­cen­sor tipus Verso™
• Politja per cable d’acer i mos­quetó de segu­re­tat per la tirolina
• 5 o 6 mos­que­tons (reco­ma­na­bles; ens aju­da­ran a fer la tiro­lina més “elegant”)

Al llarg de la pro­gres­sió per tota la via tro­ba­rem (si no recordo mala­ment) un pont tibetà, 4 o 5 ponts nepa­le­sos (tots ells de lon­gi­tuds infe­ri­ors als 15 o 20 m.), uns 8 o 10 ràpels (d’entre 5 i 25 m. aprox.) alguns dels quals amb punts d’inici i/​o final força expo­sats (a mitja paret, p. ex. on no és gens còmode mun­tar ni reple­gar la corda), una tiro­lina d’uns 20 m. i diver­sos trams des­plo­mats sense gra­pes per als peus força durs (sobre­tot tenint en compte el can­sa­ment acu­mu­lat). Amb tot ple­gat, nos­al­tres vam tri­gar 7 hores a fina­lit­zar la via (comp­tant l’aproximació, el retorn i la para­deta per menjar-​​nos l’entrepa i el pinso de rigor) de manera que si la feu a l’estiu comp­teu –com a mínim– dos litres i mig d’aigua per per­sona (no, no n’hi ha prou amb la típica ampo­lla de litre i mig)

Els enlla­ços entre els diver­sos trams no són gens obvis, de manera que quan no sapi­gueu per on con­ti­nuar cal exa­mi­nar a cons­ci­èn­cia el ter­reny. Consell: bus­queu les fites de pedra i cer­queu al vol­tant. El tram més difí­cil de loca­lit­zar comença amb un ràpel que queda real­ment ama­gat! El camí de retorn, fins que no podem anomenar-​​lo com a tal, trans­corre per un cor­riol que té algun pas força com­pro­mès i no està equi­pat. Compte! No és qües­tió de fer-​​se mal un cop aca­bada la via ferrada!

Per aca­bar, deixeu-​​me dir que “legal­ment” la via està tan­cada per­què fa temps (des­co­nec exac­ta­ment quant) que no s’hi fa man­te­ni­ment. En gene­ral l’estat de les instal·lacions és bo, però si que hi ha alguna cadena rove­llada que cal­dria subs­ti­tuir i a nos­al­tres ens va sal­tar un para­bolt del cable de vida en una zona de des­cans afor­tu­na­da­ment gens arris­cada. Hi ha vies en estats molt més pre­ca­ris (les de Montserrat, per exem­ple) que no cons­ten pas com a tan­ca­des, per tant la reco­ma­na­ció final és la de sem­pre: sen­tit comú i responsabilitat!

Gràcies a l’Albert Gironès per haver instal·lat aquesta via i al web dean​dar​.com per les res­se­nyes de les altres vies que he enlla­çat. Està molt bé aquesta pàgina!