22 des 2010

Les pomes i les idees

No Comments Crisi analògica

If you have an apple and I have an apple and we exc­hange these apples then you and I will still each have one apple. But if you have an idea and I have an idea and we exc­hange these ideas, then each of us will have two ideas.

Ahir al ves­pre el Congrés dels dipu­tats de Madrid va rebut­jar una part de la llei d’economia sos­te­ni­ble, con­cre­ta­ment un arti­cle popu­la­rit­zat com la “Llei Sinde”. Recomano la lec­tura de Desmontando paso a paso la Ley Sinde (Antonio Delgado). Al meu enten­dre, que ahir no s’aprovés aquest arti­cle és una molt bona notí­cia; però no s’hi val a badar, per­què molts dels grups que hi vota­ren en con­tra no ho van fer per con­ven­ci­ment sinó per dur la con­trà­ria al govern o per pura estra­tè­gia de par­tit (inter­canvi de cro­mos). De fet, és lamen­ta­ble com­pro­var l’escassa pre­o­cu­pa­ció (i conei­xe­ment) pel pro­blema real que té la classe polí­tica, que sem­bla (i em temo que ho està) només al ser­vei de la indús­tria. De la indús­tria més ràn­cia i con­ser­va­dora, en par­ti­cu­lar, que veu com els temps can­vien, que veu que se li acaba el mer­cat i no vol ni sap can­viar per adaptar-s’hi.

Mentre això pas­sava jo era a Vic fent una classe en què ens tocava par­lar –pre­ci­sa­ment– sobre la pro­pi­e­tat intel·lectual i les lli­cèn­cies de pro­gra­mari. En aquesta mena de ses­si­ons sem­pre intento dei­xar clar que les mesu­res legis­la­ti­ves de pro­tec­ció de la PI (drets d’autor, patents…) foren con­ce­bu­des per a fomen­tar la inno­va­ció i la cre­a­ció, per­me­tent als cre­a­dors l’explotació exclu­siva de l’obra durant un temps limi­tat (uns 15 anys); ente­nent que aquest era un temps sufi­ci­ent per a recuperar-​​ne la inver­sió, treure’n tota la ren­di­bi­li­tat i tenir l’oportunitat de seguir cre­ant, inves­ti­gant, innovant…

Jo estic d’acord amb l’existència d’alguna fór­mula legal de foment de la cre­a­ció, però estic con­ven­çut que l’actual copy­right és una estruc­tura obso­leta i per­ver­tida que, molt lluny del seu objec­tiu ini­cial, ser­veix de ferro roent per a una indús­tria que no vol adonar-​​se que ja no té raó de ser. N’hi ha mil exem­ples (jus­ta­ment per­què no és pas la pri­mera vegada a la his­tò­ria que suc­ce­eix) però jo acos­tumo a expli­car a classe que les mesu­res com el famós canon de l’SGAE són com­pa­ra­bles a obli­gar els pro­pi­e­ta­ris de fri­go­rí­fics a pagar una taxa al gremi de repar­ti­dors de gel, per les pèr­dues que pro­vo­quen al seu ofici (ofici, ves per on, que com tants d’altres avui ja no exis­teix). Em rei­tero: que els edi­tors pre­ten­guin con­ti­nuar fent negoci per l’exclusivitat dels drets de còpia i dis­tri­bu­ció en un entorn en què la còpia i la dis­tri­bu­ció poden fer-​​se a casa pràc­ti­ca­ment a cost zero és surrealista.

Els qui ens acu­sen de lla­dres i de pira­tes acos­tu­men a bran­dar l’argument que és insos­te­ni­ble aquesta cul­tura del tot-​​gratis; i que no ens equi­vo­quem, que gra­tis no ho és (que estem pagant una con­ne­xió ADSL, un equip infor­mà­tic, etc.). Aquest és un altre dels punts que sem­pre remarco a classe en par­lar del pro­gra­mari lliure (i pot aplicar-​​se igual­ment a l’accés a la cul­tura i la música). Parafrasejant el pro­jecte GNU els dic que tin­guin ben pre­sent que «lliure no vol dir gra­tuït» (free as in free spe­ech, not as in free beer).

Sovint sim­pli­fi­quem la qües­tió a: Windows és pri­va­tiu i per tant costa diners, Linux és lliure i per tant és gra­tis. I extra­po­lem, equi­vo­ca­da­ment, que música lliure ha de voler dir, per força, música gra­tu­ïta. Fals. Repeteixo: «lliure no vol dir gra­tuït». Si comen­cem a reba­tre el tòpic per la infor­mà­tica, hem de pen­sar que bona part de la indús­tria infor­mà­tica es dedica a pro­duir pro­gra­mari a mida per altres empre­ses, més que no pas pro­duc­tes comer­ci­als per a l’usuari final, i és en el fet de donar al cli­ent el codi font del pro­grama i el dret de modificar-​​lo on rau la lli­ber­tat. I ningú posa en dubte que aquest pro­gra­mari costa diners i que el cli­ent l’ha de pagar. Però fins i tot a l’altre sec­tor del negoci tro­bem empre­ses que viuen del pro­gra­mari lliure. Red Hat i Canonical són només els dos exem­ples clàs­sics, però n’hi ha molts d’altres arreu del món. A Catalunya fins i tot exis­teix un Catàleg d’empreses i pro­gra­mari lliure.

Quant a la música, sóc de l’opinió que un músic s’ha de gua­nyar la vida –sobre­tot– tocant. És a dir, fent con­certs. O bé, com els desen­vo­lu­pa­dors de pro­gra­mari a mida, com­po­sant per a ter­cers (ban­des sono­res). En aquest sen­tit calen impul­sos des de l’administració (una bona edu­ca­ció musi­cal a pri­mà­ria, con­ser­va­to­ris, sales de con­certs, cases de la música…) i hi ha negoci per a la ini­ci­a­tiva pri­vada. Però, fins i tot la lliure còpia i dis­tri­bu­ció que defenso poden apor­tar bene­fi­cis als músics. Jamendo, Spotify, Grooveshark o Ubuntu One Music Store són només algu­nes de les fór­mu­les legals que dis­tri­bu­ei­xen música lliure i repor­ten bene­fi­cis als intèr­prets. Hom dirà que no tots aquests nego­cis són ren­di­bles avui dia. És cert. Alguns s’enfonsaran i d’altres ho seran d’aquí un temps. En tot cas, on hi ha idees, on hi ha ini­ci­a­ti­ves, hi ha opor­tu­ni­tats de negoci. Això és una crisi, i ser­veix per reinventar-​​se. No per mirar d’endarrerir la mort de les estruc­tu­res cadu­ques a còpia de lleis com la que pro­mo­via la minis­tra González-​​Sinde.

La cita que encap­çala el post és de George Bernard Shaw, dra­ma­turg, crí­tic lite­rari i acti­vista polí­tic irlan­dès. Jo no sabia res de Bernard Shaw fins fa una estona, i ha resul­tat que una altra cita que m’agrada també és seva: «Life isn’t about fin­ding your­self. Life is about cre­a­ting your­self.» L’he des­co­bert grà­cies al vídeo Red y Libertad de l’iniciativa Red S@Stenible, a favor del lliure accés a la cul­tura i la neu­tra­li­tat de la xarxa i m’he infor­mat sobre ell a la Wikipèdia. La música del vídeo també m’ha agra­dat molt. L’he des­car­re­gada gra­tu­ï­ta­ment de Jamendo i l’he estat escol­tant men­tre escri­via aquesta entrada.

{lang: «ca»}

09 oct 2010

Cerquem respostes imaginatives

No Comments Internet, Societat

A hores d’ara el lloc web de l’SGAE con­ti­nua inac­ces­si­ble (des­co­nec si encara es manté el DDoS de Anonymous o es tracta de la des­con­ne­xió pre­ven­tiva de la seva com­pa­nyia de hos­ting ACENS) i per des­comp­tat, al llarg de la set­mana, hi ha hagut abun­dants reac­ci­ons per a tots els gus­tos sobre l’anomenada Operation Payback. De tot el que he lle­git al res­pecte, em quedo sens dubte amb l’encertat arti­cle de Ricardo Galli «El forc­ha­ne­rismo» que cul­mina amb un parell de parà­grafs que trobo genials:

No, cuando empecé hace 17 años no creía que la supu­esta revo­lu­ción iba a ser esto. No me refi­ero a la “ton­te­ría” del DDoS de cha­va­les nor­te­a­me­ri­ca­nos que no saben ni lo que sig­ni­fica MCU, sino al triunfo de la tira­nía de las mul­ti­tu­des, la vic­to­ria de la nece­dad, el ritual del odio con­tra el que disi­ente. Pongamos que hablo del forc­ha­ne­rismo de los que debe­rían ser adultos.

Lo dicho, pensé que se tra­taba de cons­truir la alter­na­tiva desde sus cimi­en­tos, no de des­truir lo que cri­ti­ca­mos usando sus mis­mos méto­dos. Menos aún apoyar y fes­te­jar que lo hagan ado­les­cen­tes extran­je­ros en nues­tro nombre.

Yo me bajo aquí.

Galli ordena i dona forma a una colla de sen­ti­ments i pen­sa­ments que em venen al cap sem­pre que es donen aquest tipus de res­pos­tes. La dar­rera vegada, en veure les imat­ges de la “revolta” a Barcelona el 29-​​S; en menor mesura –la veri­tat– davant l’atac a l’SGAE. La tira­nía de las mul­ti­tu­des. No se m’hauria acu­dit una des­crip­ció més acu­rada de la meva manera d’entendre-ho. Lluís Llach també ho va dir molt bé…

Per altra banda, sort n’hi ha que sem­pre hi ha gent que intenta, d’una manera o altra, can­viar allò que no els agrada a tra­vés de la ima­gi­na­ció, de la cre­a­ti­vi­tat… En el cas con­cret de la ges­tió de la pro­pi­e­tat intel·lectual, una petita mos­tra que –si fun­ci­ona com a viral– per­ju­dica molt més a l’SGAE que la “demos­tra­ció de força” de 4Chan. L’entitat de ges­tió de Bautista i com­pa­nyia és àmpli­a­ment rebut­jada per la soci­e­tat; ridiculitzar-​​la encara més a ulls de tot­hom –i espe­ci­al­ment dels menys cons­ci­ents de la inco­he­rèn­cia de les lleis de pro­pi­e­tat intel·lectual– ha de con­tri­buir més a la nos­tra causa que convertir-​​la en víc­tima dels atacs de qui pot ésser fàcil­ment mos­trat com un incen­di­ari sense valors ni criteri.

La música no m’agrada gens, però la lle­tra de la cançó és ben rea­lista, com apunta EmezetaBlog. La idea i la inten­ció: collonudes!

¡Cuando fui­mos pira­tas…! na na na na…

{lang: «ca»}

29 mar 2010

Històries de la SGAE al 30'

2 Comments Crisi analògica

Ara en Pau Donés encara em cau més bé del que em queia fins ara…

{lang: «ca»}

02 mar 2010

Encara queden dos videoclubs a Manresa!

No Comments Crisi analògica

Llegeixo al Regió7 el Tema del dia que tracta en clau local –arran del tan­ca­ment d’un altre vide­o­club de Manresa– la con­tro­ver­tida llei d’economia sos­te­ni­ble del govern ZP pel que fa a la pira­te­ria. Per mi el més sor­pre­nent no és que tan­qui un altre vide­o­club, sinó que encara en que­din dos d’oberts…

D’entrada em crida l’atenció que els pro­pi­e­ta­ris dels vide­o­clubs –segons R7– lamen­tin que “quan hi hagi la llei con­tra la pira­te­ria ja no que­darà ningú per sal­var”. Entenc que es facin lleis per pro­te­gir –digues-n’hi sal­var– espe­cies ani­mals o vege­tals en perill, llen­gües, cul­tu­res, etc. En defi­ni­tiva qual­se­vol mos­tra de riquesa/​diversitat natu­ral o cul­tu­ral ame­na­çada. No tinc clar que les lleis siguin el millor meca­nisme de pro­tec­ció (i menys quan actuen sota la forma de la pro­hi­bi­ció), però ho entenc. El que no puc con­ce­bre, de cap de les mane­res, és que cal­gui fer una llei per pro­te­gir un model de negoci. No ho puc con­ce­bre des de l’òptica libe­ral (o pseudo-​​liberal) impe­rant, però tam­poc des del més ele­men­tal sen­tit comú.

De debò que encara hi ha qui pensa que par­tint d’un hipo­tè­tic nou esce­nari sense “pira­te­ria” es recu­pe­ra­rien les ven­des de música i pel·lícules en for­mat CD i DVD? El mateix diari en la doble pàgina del Tema del dia des­ta­cava que a l’estat espa­nyol s’havien des­car­re­gat 350 mili­ons de pel·lícules durant el 2008 men­tre que es cal­cula que se’n dei­xa­ren de ven­dre uns 52 mili­ons (vegeu-​​ne el tweet). Artur Ríos Vizern, direc­tor de Músicas de Régimen, molt més rea­lista, comenta que avui dia si un jove té 30€ per gas­tar pre­fe­reix fer-​​ho en re-​​càrregues de saldo pel mòbil que no en música o cinema. “Contra els can­vis cul­tu­rals no hi ha res a fer”, diu. “I només fal­ta­ria!”, afe­gi­ria jo.

És evi­dent que tot­hom té el dret de crear i de pro­var de viure de les seves cre­a­ci­ons. Però dic de provar-​​ho, no de viure’n tant sí com no. I si l’artista no pot viure del seu art és evi­dent que tam­poc n’hauria de poder viure una web d’enllaços (com cine​tube​.es o seri​esyonkis​.com) o una dis­co­grà­fica; menys encara el pre­si­dent del con­sell de direc­ció de l’SGAE. Ara bé, no siguem tan dra­mà­tics, que no s’acaba el món: només un model de negoci. Jo no estic a favor del “tot gra­tis” que comenta R7 ni en con­tra de pagar per certs ser­veis d’Internet (de fet ja en pago més d’un), però em sem­bla ridí­cul i d’una gran estre­tor de mires que hi hagi per­so­nes que pre­ten­guin que els sal­vin la para­deta a cop de llei. És ben lògic que si la indús­tria es gira d’esquena a la rea­li­tat, la gent s’espavili per la seva banda. Si vols fer negoci no és gaire intel·ligent anar contracorrent…

Mai a la his­tò­ria de la huma­ni­tat ha estat tan fàcil enre­gis­trar, publi­car, dis­tri­buir, donar-​​se a conèi­xer… com avui dia grà­cies als ordi­na­dors i Internet. En canvi, ens volen fer creure que aques­tes eines són una ame­naça pels artis­tes i per l’art. Au, vinga!

{lang: «ca»}