If you have an apple and I have an apple and we exchange these apples then you and I will still each have one apple. But if you have an idea and I have an idea and we exchange these ideas, then each of us will have two ideas.

Ahir al vespre el Congrés dels diputats de Madrid va rebutjar una part de la llei d’economia sostenible, concretament un article popularitzat com la “Llei Sinde”. Recomano la lectura de Desmontando paso a paso la Ley Sinde (Antonio Delgado). Al meu entendre, que ahir no s’aprovés aquest article és una molt bona notícia; però no s’hi val a badar, perquè molts dels grups que hi votaren en contra no ho van fer per convenciment sinó per dur la contrària al govern o per pura estratègia de partit (intercanvi de cromos). De fet, és lamentable comprovar l’escassa preocupació (i coneixement) pel problema real que té la classe política, que sembla (i em temo que ho està) només al servei de la indústria. De la indústria més rància i conservadora, en particular, que veu com els temps canvien, que veu que se li acaba el mercat i no vol ni sap canviar per adaptar-s’hi.

Mentre això passava jo era a Vic fent una classe en què ens tocava parlar –precisament– sobre la propietat intel·lectual i les llicències de programari. En aquesta mena de sessions sempre intento deixar clar que les mesures legislatives de protecció de la PI (drets d’autor, patents…) foren concebudes per a fomentar la innovació i la creació, permetent als creadors l’explotació exclusiva de l’obra durant un temps limitat (uns 15 anys); entenent que aquest era un temps suficient per a recuperar-ne la inversió, treure’n tota la rendibilitat i tenir l’oportunitat de seguir creant, investigant, innovant…

Jo estic d’acord amb l’existència d’alguna fórmula legal de foment de la creació, però estic convençut que l’actual copyright és una estructura obsoleta i pervertida que, molt lluny del seu objectiu inicial, serveix de ferro roent per a una indústria que no vol adonar-se que ja no té raó de ser. N’hi ha mil exemples (justament perquè no és pas la primera vegada a la història que succeeix) però jo acostumo a explicar a classe que les mesures com el famós canon de l’SGAE són comparables a obligar els propietaris de frigorífics a pagar una taxa al gremi de repartidors de gel, per les pèrdues que provoquen al seu ofici (ofici, ves per on, que com tants d’altres avui ja no existeix). Em reitero: que els editors pretenguin continuar fent negoci per l’exclusivitat dels drets de còpia i distribució en un entorn en què la còpia i la distribució poden fer-se a casa pràcticament a cost zero és surrealista.

Els qui ens acusen de lladres i de pirates acostumen a brandar l’argument que és insostenible aquesta cultura del tot-gratis; i que no ens equivoquem, que gratis no ho és (que estem pagant una connexió ADSL, un equip informàtic, etc.). Aquest és un altre dels punts que sempre remarco a classe en parlar del programari lliure (i pot aplicar-se igualment a l’accés a la cultura i la música). Parafrasejant el projecte GNU els dic que tinguin ben present que «lliure no vol dir gratuït» (free as in free speech, not as in free beer).

Sovint simplifiquem la qüestió a: Windows és privatiu i per tant costa diners, Linux és lliure i per tant és gratis. I extrapolem, equivocadament, que música lliure ha de voler dir, per força, música gratuïta. Fals. Repeteixo: «lliure no vol dir gratuït». Si comencem a rebatre el tòpic per la informàtica, hem de pensar que bona part de la indústria informàtica es dedica a produir programari a mida per altres empreses, més que no pas productes comercials per a l’usuari final, i és en el fet de donar al client el codi font del programa i el dret de modificar-lo on rau la llibertat. I ningú posa en dubte que aquest programari costa diners i que el client l’ha de pagar. Però fins i tot a l’altre sector del negoci trobem empreses que viuen del programari lliure. Red Hat i Canonical són només els dos exemples clàssics, però n’hi ha molts d’altres arreu del món. A Catalunya fins i tot existeix un Catàleg d’empreses i programari lliure.

Quant a la música, sóc de l’opinió que un músic s’ha de guanyar la vida –sobretot– tocant. És a dir, fent concerts. O bé, com els desenvolupadors de programari a mida, composant per a tercers (bandes sonores). En aquest sentit calen impulsos des de l’administració (una bona educació musical a primària, conservatoris, sales de concerts, cases de la música…) i hi ha negoci per a la iniciativa privada. Però, fins i tot la lliure còpia i distribució que defenso poden aportar beneficis als músics. Jamendo, Spotify, Grooveshark o Ubuntu One Music Store són només algunes de les fórmules legals que distribueixen música lliure i reporten beneficis als intèrprets. Hom dirà que no tots aquests negocis són rendibles avui dia. És cert. Alguns s’enfonsaran i d’altres ho seran d’aquí un temps. En tot cas, on hi ha idees, on hi ha iniciatives, hi ha oportunitats de negoci. Això és una crisi, i serveix per reinventar-se. No per mirar d’endarrerir la mort de les estructures caduques a còpia de lleis com la que promovia la ministra González-Sinde.

La cita que encapçala el post és de George Bernard Shaw, dramaturg, crític literari i activista polític irlandès. Jo no sabia res de Bernard Shaw fins fa una estona, i ha resultat que una altra cita que m’agrada també és seva: «Life isn’t about finding yourself. Life is about creating yourself.» L’he descobert gràcies al vídeo Red y Libertad de l’iniciativa Red S@Stenible, a favor del lliure accés a la cultura i la neutralitat de la xarxa i m’he informat sobre ell a la Wikipèdia. La música del vídeo també m’ha agradat molt. L’he descarregada gratuïtament de Jamendo i l’he estat escoltant mentre escrivia aquesta entrada.

No, cuando empecé hace 17 años no creía que la supuesta revolución iba a ser esto. No me refiero a la “tontería” del DDoS de chavales norteamericanos que no saben ni lo que significa MCU, sino al triunfo de la tiranía de las multitudes, la victoria de la necedad, el ritual del odio contra el que disiente. Pongamos que hablo del forchanerismo de los que deberían ser adultos.

Lo dicho, pensé que se trataba de construir la alternativa desde sus cimientos, no de destruir lo que criticamos usando sus mismos métodos. Menos aún apoyar y festejar que lo hagan adolescentes extranjeros en nuestro nombre.

Yo me bajo aquí.

Galli ordena i dona forma a una colla de sentiments i pensaments que em venen al cap sempre que es donen aquest tipus de respostes. La darrera vegada, en veure les imatges de la “revolta” a Barcelona el 29-S; en menor mesura –la veritat– davant l’atac a l’SGAE. La tiranía de las multitudes. No se m’hauria acudit una descripció més acurada de la meva manera d’entendre-ho. Lluís Llach també ho va dir molt bé…

Companys, no és això.

Per altra banda, sort n’hi ha que sempre hi ha gent que intenta, d’una manera o altra, canviar allò que no els agrada a través de la imaginació, de la creativitat… En el cas concret de la gestió de la propietat intel·lectual, una petita mostra que –si funciona com a viral– perjudica molt més a l’SGAE que la “demostració de força” de 4Chan. L’entitat de gestió de Bautista i companyia és àmpliament rebutjada per la societat; ridiculitzar-la encara més a ulls de tothom –i especialment dels menys conscients de la incoherència de les lleis de propietat intel·lectual– ha de contribuir més a la nostra causa que convertir-la en víctima dels atacs de qui pot ésser fàcilment mostrat com un incendiari sense valors ni criteri.

La música no m’agrada gens, però la lletra de la cançó és ben realista, com apunta EmezetaBlog. La idea i la intenció: collonudes!

¡Cuando fuimos piratas…! na na na na…

Ara en Pau Donés encara em cau més bé del que em queia fins ara…

D’entrada em crida l’atenció que els propietaris dels videoclubs –segons R7– lamentin que “quan hi hagi la llei contra la pirateria ja no quedarà ningú per salvar”. Entenc que es facin lleis per protegir –digues-n’hi salvar– especies animals o vegetals en perill, llengües, cultures, etc. En definitiva qualsevol mostra de riquesa/diversitat natural o cultural amenaçada. No tinc clar que les lleis siguin el millor mecanisme de protecció (i menys quan actuen sota la forma de la prohibició), però ho entenc. El que no puc concebre, de cap de les maneres, és que calgui fer una llei per protegir un model de negoci. No ho puc concebre des de l’òptica liberal (o pseudo-liberal) imperant, però tampoc des del més elemental sentit comú.

De debò que encara hi ha qui pensa que partint d’un hipotètic nou escenari sense “pirateria” es recuperarien les vendes de música i pel·lícules en format CD i DVD? El mateix diari en la doble pàgina del Tema del dia destacava que a l’estat espanyol s’havien descarregat 350 milions de pel·lícules durant el 2008 mentre que es calcula que se’n deixaren de vendre uns 52 milions (vegeu-ne el tweet). Artur Ríos Vizern, director de Músicas de Régimen, molt més realista, comenta que avui dia si un jove té 30€ per gastar prefereix fer-ho en re-càrregues de saldo pel mòbil que no en música o cinema. “Contra els canvis culturals no hi ha res a fer”, diu. “I només faltaria!”, afegiria jo.

És evident que tothom té el dret de crear i de provar de viure de les seves creacions. Però dic de provar-ho, no de viure’n tant sí com no. I si l’artista no pot viure del seu art és evident que tampoc n’hauria de poder viure una web d’enllaços (com cinetube.es o seriesyonkis.com) o una discogràfica; menys encara el president del consell de direcció de l’SGAE. Ara bé, no siguem tan dramàtics, que no s’acaba el món: només un model de negoci. Jo no estic a favor del “tot gratis” que comenta R7 ni en contra de pagar per certs serveis d’Internet (de fet ja en pago més d’un), però em sembla ridícul i d’una gran estretor de mires que hi hagi persones que pretenguin que els salvin la paradeta a cop de llei. És ben lògic que si la indústria es gira d’esquena a la realitat, la gent s’espavili per la seva banda. Si vols fer negoci no és gaire intel·ligent anar contracorrent…

Mai a la història de la humanitat ha estat tan fàcil enregistrar, publicar, distribuir, donar-se a conèixer… com avui dia gràcies als ordinadors i Internet. En canvi, ens volen fer creure que aquestes eines són una amenaça pels artistes i per l’art. Au, vinga!