En ple­gar de la feina, tor­nava cap a casa per la C-​​58 escol­tant El Cafè de la República de Joan Barril i he sen­tit que el fins ara President del Parlament, Ernest Benach, renun­ci­ava al seu escó i es reti­rava de la polí­tica activa. Quan he arri­bat a casa he com­pro­vat si el Twitter d’en Benach en deia res i, com era d’esperar (Ernest Benach és un dels pocs polí­tics de pri­mera divi­sió que fa un ús real de les eines 2.0) hi havia un enllaç al seu blog on explica els motius que l’han dut a pren­dre aquesta deci­sió. Si ho hagués vol­gut, jo (un ciu­tadà qual­se­vol) podria haver dei­xat un comen­tari al blog del President del Parlament (com han fet altres per­so­nes) amb la cer­tesa que ell –en per­sona– el lle­gi­ria. Perquè els qui tenim un blog ens en lle­gim els comentaris.

Tot sopant he mirat el Crackòvia (hila­rant, com sem­pre) i un dels gags que he tro­bat més flui­xet ha estat el d’en Xavier Bosch a l’estudi de l’Àgora inten­tant inter­pre­tar un SMS d’en Sandro Rosell en què aquest li comu­ni­cava el resul­tat del Barça-​​Madrid. Ja se sap, la tec­no­lo­gia… els mòbils cada vegada més petits, no es veu bé la lle­tra… (?). Bé, no passa res. Hi ha hagut gags més bons; el de Sergio Ramos, per exemple.

Quan he aca­bat de sopar he vin­gut a l’ordinador, he obert el Tweetie i m’he topat amb el següent tweet:

Abans de Twitter era impen­sa­ble i ho trobo genial, la veri­tat. Em sumo a la pro­posta de @xmonge: «Proposo que @ebe­nach es quedi uns mesos com a pro­fes­sor pel Parlament per ense­nyar a la nova Mesa què vol dit Twitter, bloc o 2.0».

Aquest novem­bre farà qua­tre anys que em dedico a la docèn­cia d’informàtica per adults. És una feina que m’agrada per­què és vari­ada i poc ruti­nà­ria. No hi ha mai els matei­xos hora­ris, ni els matei­xos llocs, ni les matei­xes cares… Les matè­ries també can­vien: tan aviat t’envien a unes instal·lacions muni­ci­pals a ense­nyar les noci­ons més bàsi­ques d’un sis­tema ope­ra­tiu, com a una cam­bra de comerç a fer macros d’Excel per a gent que tre­ba­lla a diari amb fulls de càl­cul o a una aca­dè­mia a expli­car GNU/​Linux o segu­re­tat informàtica.

Mai havia tre­ba­llat qua­tre anys a la mateixa empresa –ni en el mateix sec­tor, de fet– però suposo que si he arri­bat fins aquí és per­què la feina m’agrada, trobo satis­fac­tò­ries les con­di­ci­ons labo­rals i l’ambient de tre­ball a Grup Bages Formadors és fan­tàs­tic. Tanmateix, no tot són flors i vio­les, també hi ha moments durs (cur­sos que no pots/​no saps pre­pa­rar tan bé com vol­dries, hora­ris inten­sius a tem­po­ra­des, molts des­pla­ça­ments…) i perí­o­des de des­mo­ti­va­ció (massa cur­sos iguals de matè­ries que no t’agraden, grups amb els que no t’acabes de tro­bar còmode, qües­ti­ons per­so­nals ali­e­nes a la feina, etc.)

En moments així és molt impor­tant comp­tar amb per­so­nes que t’escoltin i et donin con­sell i/​o suport per con­ti­nuar enda­vant, però el que real­ment motiva i renova les il·lusions és comen­çar pro­jec­tes nous. Segur que més d’un ha escrit trac­tats sobre el per­què, però sem­pre s’encaren els nous pro­jec­tes –si venen de gust, és clar– amb empenta i ganes de fer les coses ben fetes. Al meu parer, el setem­bre és la millor època de l’any per a posar-s’hi…

Després de gai­rebé 20 anys d’història sense tenir local propi, GBF pre­para un espai al cen­tre de Manresa (a tocar del Passeig Pere III) per a ampliar les seves acti­vi­tats for­ma­ti­ves (per des­comp­tat con­ti­nu­a­rem col·laborant –com hem fet fins ara– amb altres cen­tres i ins­ti­tu­ci­ons) i per a dis­po­sar d’un punt de tro­bada ade­quat per a rumiar noves i atrac­ti­ves pro­pos­tes sem­pre dins l’àmbit de la for­ma­ció en les TIC. Aquest espai s’anomenarà Àulia i volem que reu­neixi tot aquells ele­ments que l’equip de GBF con­si­dera impres­cin­di­bles per a for­mar i per a formar-​​se amb qua­li­tat i como­di­tat. En aquests anys GBF ha impar­tit clas­ses en dese­nes –segu­ra­ment cen­te­nars– d’aules dife­rents i cre­iem que podem apor­tar quel­com quant a les con­di­ci­ons ade­qua­des de les instal·lacions. Volem que Àulia sigui el lloc on tot docent vol­dria fer classe.

Un dels aspec­tes que em moti­ven d’aquest pro­jecte és l’aplicació del web social a la feina des de l’inici mateix. Twitter, Facebook, Youtube, web cor­po­ra­tiu, intra­net… apli­cats a la docèn­cia i a tei­xir rela­ci­ons (cons­truint siner­gies) amb cli­ents i col·legues. Community mana­ge­ment, en diuen. Mirarem de fer-​​ho bé, amb més lògica i sen­tit comú que power­points…

Abans d’ahir (dia 10) va apa­rèi­xer l’actualització de Google Maps a la ver­sió 4.0 per Android que, bàsi­ca­ment (per­què no m’he fixat en res més), incor­po­rava la capa de Buzz. Al cap de poc a Manresa i a Vic (únics llocs on vaig mirar) ja hi havia 5 o 6 buzz(s). En veig el nom i la foto dels autors –que no conec de res– que suposo que pren de Latitude, per­què la meva no hi surt.

Ahir Buzz es va inte­grar a Gmail. No el vaig fer ser­vir en tot el dia i, ara a la nit, en repas­sar el cor­reu m’he tro­bat un fes­ti­val de comen­ta­ris d’una part dels meus con­tac­tes de Gmail (alguns d’ells molt esquerps amb les xar­xes soci­als). La veri­tat és que el grau d’integració –gai­rebé auto­mà­tica– de ser­veis de Buzz espanta i tot!

A hores d’ara ja he lle­git opi­ni­ons per tots els gus­tos. Que serà un fra­càs com Wave, que s’ho men­jarà tot, que està bé però no podrà amb el Facebook, etc. La veri­tat és que fa de mal dir –posa’t a fer pro­nòs­tics!- però el que em sem­bla evi­dent és que Google rebrà mol­tes crí­ti­ques (més encara!) sobre la intro­mis­sió a la pri­va­ci­tat que suposa l’ús de Buzz.

D’entrada, el fet que Buzz fun­ci­oni com Twitter (pots seguir algú sense que aquest ho hagi d’aprovar) i que per­meti la inte­gra­ció de Picasa, Flickr, Youtube… i que per tant per­meti veure i comen­tar els ele­ments de qual­se­vol a qui seguim és, si més no, tor­ba­dor. En el cas de Maps Buzz per Android no fa falta ni seguir el per­so­nal: puc comen­tar qual­se­vol buzz de qui sigui, sense més ni més.

D’altra banda, tot el que Buzz em per­met veure ha estat publi­cat (ie: expo­sat a domini públic) per algú que ha accep­tat aquesta con­di­ció. Suposo que el que més sobta de tot ple­gat és que la com­ple­xi­tat de la xarxa de ser­veis de Google (ara inte­grats amb molts d’altres, a més) està arri­bant a tal extrem que costa de creure que no hi ha forats en el con­trol de privacitat.

Restarem a l’espera i provant…

Actualització [1:25] Ja hi ha qui ha redac­tat Buzz Tips for the Advanced User. Impressionant! Val la pena fer una ullada al que es diu a Twitter sobre #Buzz