De totes les per­so­nes que conec, diria que sóc qui té més per­fils en xar­xes soci­als i segu­ra­ment també qui –a diari– n’utilitza més. No ho dic com un fet posi­tiu, ni nega­tiu; sinó com això: un fet.

Des que vaig acce­dir per pri­mera vegada a Internet, al vol­tant de 1997, m’ha apas­si­o­nat aquest món. Ja no sé quina fou la meva pri­mera adreça de cor­reu elec­trò­nic, però sí que recordo amb nos­tàl­gia alguns dels llocs web que vaig crear a tots els hos­tings gra­tu­ïts de l’època (Tripod, Geocities, Lycos…), el Nescafib, el MUD Medina, etc. Portar un ker­nel Linux en un dis­quet de 3½ per a rei­ni­ciar els ordi­na­dors de lle­tres o psi­co­lo­gia de la UAB i con­fi­gu­rar (“robar”) una IP per acon­se­guir accés a Internet era, en aque­lla època, una cosa emo­ci­o­nant i pro­hi­bida. Utilitzar un ter­mi­nal no era cosa de fre­akys i/​o infor­mà­tics sinó la única manera de xate­jar abans del mIRC. Ara, tot ple­gat, ho trobo entranyable…

Dels 56 Kbps del meu pri­mer mòdem als 20 Mbps del rou­ter que tinc sobre la taula ha plo­gut molt. Ara el que ho peta són les xar­xes soci­als (social media, digueu-n’hi com vul­gueu) i, la veri­tat, con­ti­nuo tro­bant igual d’apassionant tot això en què s’ha con­ver­tit Internet. Facebook des­a­pa­rei­xerà, però la intel·ligència col·lectiva és aquí per quedar-​​se i farà can­viar –espero i desitjo– molts dels para­dig­mes actu­als de govern, art, entre­te­ni­ment, consum…

Però bé, dei­xem estar les bata­lle­tes i les espe­cu­la­ci­ons i tor­nem al que volia expli­car. Deia al prin­cipi que la meva vida 2.0 és molt activa. Deixeu-​​me fer memò­ria i il·lustrar-ho una mica. Escric aquest blog per­so­nal des de fa dos anys i abans en vaig tenir un altre (2006−2010). També vaig man­te­nir durant dos anys (2007−2009) un blog sobre GNU/​Linux ano­me­nat llen­got:~# i n’he comen­çat i aban­do­nat, que recordi, 3 o 4 més. A banda d’un blog, també man­tinc un tlog (tum­ble­log) a la pla­ta­forma Tumblr des del 2009 on hi poso con­tin­gut a diari. També a diari uso Twitter, Foursquare i Facebook (aquest dar­rer cada cop menys) i miro peri­ò­di­ca­ment els meus per­fils a Google+, Linkedin (l’eterna assig­na­tura pen­dent), Youtube, Flickr, Pinterest…

He pro­vat, ni que sigui per saber de què van o què apor­ten de nou, totes les xar­xes soci­als temà­ti­ques (ver­ti­cals, en diuen) que he tro­bat. De foto­gra­fia: 500px, Lomography, Instagram, Mytubo, PicPlz; de música: Last​.fm, Soundcloud, Mixcloud, Ping… de viat­ges: Wolpy, Dopplr, TripAdvisor; de consum/​productes/​serveis: Svpply, Lockerz, Bliquo, The Fancy; d’esports: Endomondo, RunKeeper, SportsTracker, Wikiloc, Cuspidis, BlooSee… i expe­ri­ments més o menys reei­xits: Path, Posterous, Diaspora, Waze, Buzz, Wave, StumbleUpon… I sé que me’n deixo unes quan­tes. Les úniques que conec i no he pro­vat són: Tuenti, Vk i hi5; no sé per­què… o sí.

Per fer via, estic fami­li­a­rit­zat com a mínim amb les més cone­gu­des. També he usat (i uso) múl­ti­ples apli­ca­ci­ons per a gestionar-​​les (els típics HootSuite, TweetDeck, etc, etc, etc.) o automatitzar-​​les i combinar-​​les (pot­ser no tan cone­gu­des: Iffft, Buffer, SGPlus, so on and so forth). Suposo que –tot i que odio l’expressió– puc ser con­si­de­rat un expert en xar­xes soci­als; però mai un com­mu­nity mana­ger. Tot i que alguna vegada m’han dit que podria ser-​​ho, crec que domino bé el mitjà/​canal (i això és indis­pen­sa­ble per a un CM), però el màr­que­ting i la comu­ni­ca­ció no són el meu fort (i entenc que això és encara més important).

I tot això, per què ho escrivia?

[Continuarà… pot­ser]

En Xavier Soler i els altres mem­bres de la Fundació CATIC poden estar con­tents! Tant la impres­sió pal­pa­ble en l’assistència com les reac­ci­ons a Twitter (#SMDManresa) durant i des­prés del pri­mer Social Media Day Manresa han estat real­ment positives.

Jo hi he assis­tit per­què m’entusiasma la qües­tió però –ho con­fesso– amb un mica de recel. Com passa en qual­se­vol àmbit nou, viu i can­vi­ant; par­lant de xar­xes soci­als i màr­que­ting hi ha molts espa­vi­lats (i també algun il·lús) que se les heuen d’experts i es veuen amb cor d’encarar-se a una audi­èn­cia armats sim­ple­ment amb qua­tre obvi­e­tats. Afortunadament per a uns i altres, no ha estat així.

L’acte ha comen­çat pun­tu­al­ment –que sem­pre és d’agraïr en aquest país– amb la ponèn­cia d’Eva Castilla sobre el canvi de para­digma que suposa el web social i els valors 2.0. Una intro­duc­ció neces­sà­ria però amb la que no he aca­bat de con­nec­tar, segu­ra­ment per­què el que expli­cava l’Eva no em venia de nou. Això sí, reco­nec que més d’una vegada he comès algun dels errors que ella ha des­ta­cat quant a l’estratègia i l’organització que hau­ria d’ésser impres­cin­di­ble a l’hora de plantejar-​​nos la pre­sèn­cia d’un negoci a les xar­xes socials.

Hem con­ti­nuat escol­tant Albert Fulguet, peri­o­dista, par­lant de com apro­fi­tar les XS per a impac­tar en el nos­tre públic poten­cial. La de l’Albert ha sigut una xer­rada molt amena, pla­nera, i sobre­tot pràc­tica. Ha inci­dit espe­ci­al­ment en Twitter (la fira), Facebook (la cer­ve­se­ria) i Linkedin (l’espai per al cof­fee break) i he de reco­nèi­xer que m’ha sor­près molt gra­ta­ment el plan­te­ja­ment que feia de l’ús d’aquests tres canals; sobre­tot Facebook. També ha des­ta­cat la impor­tàn­cia del blog com a pal del paller de tota l’estratègia. Curiós, si més no, quan sem­bla que més aviat la ten­dèn­cia és donar-​​los per morts… qui ho sap?

La ter­cera ponent ha estat la psi­cò­loga social Dolors Reig, que jus­ta­ment ahir a la nit era la con­vi­dada al pro­grama Singulars del Canal 33. La seva xer­rada sobre soci­a­bi­li­tat aug­men­tada m’ha obli­gat a pren­dre un munt de notes i refe­rèn­cies que m’agradaria con­sul­tar. Entusiasta de les actu­als tec­no­lo­gies de l’aprenentatge i el conei­xe­ment, m’ha sem­blat que Reig fugia de l’alabança al con­te­ni­dor per centrar-​​se en el con­tin­gut (al cap i a la fi la plaça del poble ha sigut i és la xarxa social de tota la vida) i, sobre­tot, en les impli­ca­ci­ons en les noves for­mes d’interacció social que pro­vo­quen i que ens hau­rien de dur a par­lar, des d’ara mateix, de tec­no­lo­gies de l’empoderament i la par­ti­ci­pa­ció (TEP). Maslow, Bauman, intel·ligència col·lectiva, demo­crà­cia par­ti­ci­pa­tiva… i una aguda crí­tica polí­tica i eco­nò­mica al nos­tre sis­tema fins a desem­bo­car en un breu des­cans per a pren­dre el cafè. Molt interessant.

A la represa, em sem­bla que Trina Milan, antro­pò­loga, ens ha sor­près a tots els assis­tents amb una ponèn­cia gens con­ven­ci­o­nal (tant en les for­mes com en el con­tin­gut) en què ha dei­xat anar unes quan­tes afir­ma­ci­ons per a rumiar (algu­nes m’han sem­bla força més encer­ta­des que d’altres: la de Rania Al Abdullah no la com­pro). La veri­tat és que m’ha cos­tat una mica seguir aquesta dona; l’abús de les bro­mes de guerra de sexes i el fet que hi havia moments en què em cos­tava dis­tin­gir si par­lava seri­o­sa­ment o feia broma m’ho han posat difí­cil. Malgrat això, una per­so­na­li­tat a con­si­de­rar, sens dubte.

Enllestides les qua­tre con­fe­rèn­cies ha sigut el torn de la taula rodona. Per mi la part més fluixa de la jor­nada. Molta futu­ro­lo­gia i espe­cu­la­ci­ons sobre web 3.0 –web semàn­tica– i alguna inter­ven­ció del públic que ha posat sobre la taula la pre­o­cu­pa­ció per si les xar­xes soci­als són, real­ment, el futur i per tant el lloc on inver­tir esfor­ços en màr­que­ting o no… Davant d’aquest dubte, es fa difí­cil dir si són aquí per quedar-​​se… però si no el futur, està clar que són el pre­sent. Dubte resolt. Per aca­bar, Jordi Millán (El petit celler), Xavier Colomer (TOUS) i Màrius Cirera (Munich) ens han expli­cat en breus inter­ven­ci­ons l’ús que donen les seves empre­ses als social media. Compensava quedar-​​se fins al final!

A hores d’ara ja deveu haver vist aquest vídeo. I si no ho heu fet, mireu-​​vos-​​el. Pertany a una cam­pa­nya ano­me­nada KONY 2012 de l’organització Invisible Children amb l’objectiu de donar a conèi­xer arreu de món la figura de Joseph Kony, líder del grup guer­ri­ller ugan­dès Lord’s Resistance Army (LRA) i acu­sat de crims esgar­ri­fo­sos com el segrest de nens com a sol­dats de la LRA i nenes con­ver­ti­des en escla­ves sexu­als. L’objectiu final d’aquesta cam­pa­nya infor­ma­tiva és que Joseph Kony sigui detin­gut aquest 2012 en una ope­ra­ció mili­tar con­junta de l’exèrcit ugan­dès i l’exèrcit dels EUA.

La cam­pa­nya –i el vídeo en par­ti­cu­lar– és un exer­cici de comu­ni­ca­ció audi­o­vi­sual bri­llant i una mos­tra impe­ca­ble del poder de pro­pa­ga­ció de la infor­ma­ció que tenen les xar­xes soci­als. Sense anar més lluny, avui 7 de març, la paraula Kony ha asso­lit una cota màxima de popu­la­ri­tat a Twitter del 2,83% i 38 hores segui­des de pujada [font: Trendistic]. Potser no sem­blen unes xifres espec­ta­cu­lars, però la key­note en què Apple (de qui tots conei­xem el poder de con­vo­ca­tò­ria) ha pre­sen­tat l’iPad 3 ha asso­lit –amb el mot ipad– un 3,09% de popu­la­ri­tat amb un perí­ode d’increment de 16 hores. Tenint en compte que dià­ri­a­ment es fan uns 300 mili­ons de twe­ets arreu del món, suposo que això con­tex­tu­a­litza una mica la dada.

Jo mateix, des­prés de veure el vídeo, el vaig difon­dre via Twitter, Facebook, Google+ i Tumblr; i hau­reu vist que també he posat un ban­ner aquí al blog. Crec que és bo que la gent el vegi, que es cone­gui el cas, que se’n parli… i penso que aquest és pos­si­ble­ment el millor us que podem donar a la tec­no­lo­gia de què dis­po­sem els ciu­ta­dans. Tanmateix, també estic con­tent d’haver lle­git una carta titu­lada «Be aware of all sides. Don’t blindly sup­port» que ha escrit Grant Oyston. En aquesta carta –un text fan­tàs­tic, del títol al punt i final– Oyston adver­teix sobre l’ús que fa Invisible Children de les dona­ci­ons que rep (només des­tina el 32% del pres­su­post a ser­veis direc­tes i la resta es gasta en sala­ris, cam­pa­nyes, fil­ma­ci­ons, trans­port…) i posa de relleu que l’organització (a la qual acusa de sim­pa­tit­zar amb l’exèrcit d’Uganda, apor­tant com a prova aquesta foto) advoca mani­fes­ta­ment per una inter­ven­ció mili­tar per cap­tu­rar Kony; a la vegada que denun­cia que també l’exèrcit ugan­dès es nodreix il·legalment de nens sol­dats; igual que Kony.

Oyston diu, en defi­ni­tiva, que si bé són cer­tes les atro­ci­tats atri­bu­ï­des al líder de l’LRA; dedi­quem una estona a refle­xi­o­nar en tot ple­gat i actuem en conseqüència.

En ple­gar de la feina, tor­nava cap a casa per la C-​​58 escol­tant El Cafè de la República de Joan Barril i he sen­tit que el fins ara President del Parlament, Ernest Benach, renun­ci­ava al seu escó i es reti­rava de la polí­tica activa. Quan he arri­bat a casa he com­pro­vat si el Twitter d’en Benach en deia res i, com era d’esperar (Ernest Benach és un dels pocs polí­tics de pri­mera divi­sió que fa un ús real de les eines 2.0) hi havia un enllaç al seu blog on explica els motius que l’han dut a pren­dre aquesta deci­sió. Si ho hagués vol­gut, jo (un ciu­tadà qual­se­vol) podria haver dei­xat un comen­tari al blog del President del Parlament (com han fet altres per­so­nes) amb la cer­tesa que ell –en per­sona– el lle­gi­ria. Perquè els qui tenim un blog ens en lle­gim els comentaris.

Tot sopant he mirat el Crackòvia (hila­rant, com sem­pre) i un dels gags que he tro­bat més flui­xet ha estat el d’en Xavier Bosch a l’estudi de l’Àgora inten­tant inter­pre­tar un SMS d’en Sandro Rosell en què aquest li comu­ni­cava el resul­tat del Barça-​​Madrid. Ja se sap, la tec­no­lo­gia… els mòbils cada vegada més petits, no es veu bé la lle­tra… (?). Bé, no passa res. Hi ha hagut gags més bons; el de Sergio Ramos, per exemple.

Quan he aca­bat de sopar he vin­gut a l’ordinador, he obert el Tweetie i m’he topat amb el següent tweet:

Abans de Twitter era impen­sa­ble i ho trobo genial, la veri­tat. Em sumo a la pro­posta de @xmonge: «Proposo que @ebe­nach es quedi uns mesos com a pro­fes­sor pel Parlament per ense­nyar a la nova Mesa què vol dit Twitter, bloc o 2.0».